L’Ermita de Santa Caterina

Santa Caterina d’Alexandria, verge i màrtir fou torturada i decapitada l’any 307 en temps de l’emperador romà Maximià. Va ser una de les santes més populars durant l’Edat Mitjana. I és, en aquella època, quan es construeix el santuari dedicat a la seva memòria damunt l’altiplà situat a l’enfront de la vila a la part del migdia.
No es té constància de la data exacta de la seva construcció; però des de principis del segle XVI ja hi ha documents que testimonien la seva existència.

Amb motiu de la gran afluència de pelegrins que acudien a l’aplec cada 25 de novembre, el duc de Cardona que, en aquell temps, residia al seu castell d’Arbeca, va sol·licitar el permís per celebrar-hi una fira i, al mateix temps, protecció pels romeus i els firaires que hi acudien. Permís que li fou concedit pel rei Ferran el Catòlic l’any 1504 des de Medina del Campo.

El santuari fou destruït en les guerres dels “Segadors” i de “Successió” durant el segle XVII i principis del XVIII.

Actualment s’hi aixeca una petita ermita construïda l’any 1747 damunt de les venerables ruïnes, aprofitant les pedres centenàries. També s’hi conserven els fonaments de l’antic santuari, la cisterna i la conducció que hi portava l’aigua de la pluja .

( Comentari elaborat per Antoni Pau)

La capella de Sant Miquel de les Borgetes

Dins del terme municipal d’Arbeca (Les Garrigues), a 4 km de la Vila, i al costat del camí de Mollerussa, s’aixeca a dalt d’un petit turó la Capella de Sant Miquel.

Antigament fou esglesiola del poble de Borgetes de Salena, llogaret que formava part de la Baronia d’Arbeca i que, posteriorment, fou agregat al seu municipi junt amb el seu terme municipal.

Les seves cases no van poder resistir l’empenta dels anys i del despoblament. Queden, però, les sitges subterrànies que hi havia als baixos de les vivendes i servien per guardar-hi les collites de cereals.

“La data escrita més antiga que en tenim, és un establiment que féu Ramon de Tarroja (senyor d’Arbeca) i la seva muller Sibil·la d’un forn de coure pa a Guillem Company i la seva dona Maria, amb la condició que, dels beneficis en fessin tres parts: dues per dit Company i l’altra per a Ramon de Tarroja que n’era el propietari. Aquest establiment fou fet el 21 de març de 1193.”

(del llibre, ARBECA, HISTÒRIA I RECORD de J.M. Sans i A. Pau)

De l’antic poblat actualment sols en resta la Capella que ha resistit l’embat del temps, gràcies a la solidesa de la seva construcció. És un exemplar de l’arquitectura romànica, de planta rectangular, d’una sola nau, protegida per tres contraforts majestuosos i il·luminats dèbilment per una original i artística finestra en forma d’espitllera.

De l’antic poblat actualment sols en resta la Capella que ha resistit l’embat del temps, gràcies a la solidesa de la seva construcció. És un exemplar de l’arquitectura romànica, de planta rectangular, d’una sola nau, protegida per tres contraforts majestuosos i il.luminats dèbilment per una original i artística finestra en forma d’espitllera.

La portalada és feta amb pedra adovellada de faccions augustes, solemnes. A l’interior i enfront de la porta hi ha un arc de mig punt de 2,20 m. d’ample per 2,10 m. d’altura i 1 m. de profunditat. Possiblement estava destinat a allotjar la imatge de Sant Miquel.

Aquesta església depenia de la parròquia d’Arbeca. L’historiador Mossèn Sanxo Capdevila escriu en la revista “LO PLA D’URGELL”, l’any 1915, donant fe:”…. d’un document de la segona meitat del segle XV, que obra en l’Arxiu Municipal d’Arbeca, havem deduït que la importància d’aquella població no fou prou per arribar a la categoria de Parròquia, ni tan migrada que llurs habitants tinguessin d’abandonar sempre son poble per a satisfer amb llurs obligacions de cristià; sinó que, segons l’esmentat document, l’autoritat eclesiàstica de Tarragona, a instancia dels jurats de les Borgetes, disposà que un sacerdot d’Arbeca, anés a celebrar-hi la Missa senyalats dies festius”.

Segons el mateix historiador la despoblació total de les Borgetes tingué lloc a principis del segle XVII. De llavors ençà, el seu entorn va esdevenir erm fins que a partir dels anys 1980 es va repoblar de pins i altres arbres ornamentals tot el recinte, i es va anivellar la depressió que formava l’antiga base del poble, les aigües de la qual s’havien degradat considerablement.

Actualment amb la crescuda de tota l’arbreda, -a més de totes les obres que s’han realitzat per la condicionament del lloc-, aquest indret ha canviat radicalment la seva fisonomia; esdevenint un paratge molt atraient i apte per a passar-hi un dia d’esbarjo gaudint de la frescor de les seves ombres i embolcallats per l’evocació suggestiva dels temps passats, dels quals són testimoni eminent les pedres venerables de Sant Miquel.